UNA SACSEJADA AL PRIVILEGI

«[…] sortir de mi, buscar-me entre els altres.

Els altres que no són si jo no existeixo.

Els altres que em donen plena existència.

No sóc, no hi ha jo, sempre som nosaltres […]».

Fragment de Pedra de sol, d’Octavio Paz.

Aquests dies vivim un assaig general que ens convida a experimentar l’aïllament, podent provocar que ens sentim sols i considerem als altres com un element potencialment detonant de la nostra possible malaltia i mort.

L’aïllament ens crida que som éssers de relació, que és amb els altres on ens reconeixem i sentim singularment diferents i segurs. Cada matí el virus ens posa un mirall que reflecteix la nostra vulnerabilitat i naturalesa efímera; la fragilitat irromp inevitablement, ja que és part de la vida, i ens incita a mirar des de la vivència de sentir-nos, per un instant, iguals.

El virus sacseja els nostres privilegis i ens genera ira, no podem comprendre per què ara ens toca a nosaltres ni per què no són els altres una vegada més. Estem acostumats al fet que les nostres crisis sanitàries i morts valguin més que les múltiples crisis actualment actives, que generen centenars de milers de pèrdues invisibles.

Moltes vegades ens hem posicionat estigmatitzant als altres com a culpables del nostre malestar; avui som nosaltres els estigmatitzats.

Amb el transcurs dels dies el virus genera ansietat i, per un instant, somiem que fugim de la malaltia. Però en aquesta fugida ens trobem amb 70 milions de desplaçats que avui caminen pel nostre planeta, que també fugen del patiment i la inseguretat. Junts ens trobarem amb un mur darrere d’un altre, que ens aïllarà i farà sentir el dolor dels errants i invisibles.

Veiem com l’instint de supervivència ens porta a expressar el millor i el pitjor de nosaltres. D’una banda, ens proveïm de comestibles i objectes amb la il·lusió d’evadir patiments i sentiments, encara que sigui a costa dels altres i sense acceptar que l’atzar juga amb nostra finitud. Per una altra banda, obrim els nostres cors, coneixements i compromís amb el comú, entenent que tots som un i que el que a un li passa ens afecta a tots.

És que la humanitat és l’acció de veure a l’altre, de sentir que l’altre és part de mi i que junts, legitimant-nos, podem actuar en coherència i construir futurs compartits.

Recordem que la nostra evolució és a partir de la cooperació, perquè som relació i comunitat, no aïllament i individualitat.

Convidem-nos a guardar les abraçades, petons i encaixades no sols per als qui veiem, sinó també per als qui no hem vist i que, arran d’aquesta crisi, notem que són part de nosaltres i que sense ells no podem ser.

Aprendre de les emocions, experiències i imatges que ens genera aquesta pandèmia és una oportunitat perquè el nostre planeta no arribi a ser habitat solament per virus i bacteris.