CIUTATS EDUCADORES RELACIONALS

El disseny d’una ciutat ens apropa o ens allunya de les altres persones. Per exemple, la ingenuïtat ens pot portar a pensar que un banc circular o separat per un reposabraços respon a una necessitat ciutadana. Això no obstant, la majoria d’ells van ser creats per evitar que les persones sense llar hi pernoctessin. El disseny va complir l’objectiu, però es va ignorar que un banc ha de teixir converses i despertar la curiositat per l’altre. Un banc és un gran refugi d’històries.

Projectes com el Friendship Bench de Zimbabwe, que han sabut donar-li un sentit comunitari i fins i tot de cura de l’altre, ens recorden que el disseny urbà només té sentit si en ell hi és present l’altre. Per això, és imprescindible la mirada des de l’Educació Relacional. Educació entesa tant com l’aprenentatge que ens acompanya tota la vida, com el procés que el facilita. I Relació en el sentit que per habitar un espai cal humanitzar-lo.

Una ciutat relacional es construeix des del vincle i el reconeixement que fa visibles els que ens envolten. L’Educació Relacional ens convida a reactivar la nostra manera de veure i mirar els espais on vivim. Tots ells, sense excepció, conformen el sistema de xarxes que ens sosté.

Les escoles, les aules, tenen espais segurs i tranquils que promoguin el diàleg amb els altres? Hi ha espais de treball que invisibilitzen determinades persones? Els parcs infantils responen a les necessitats de les criatures o a les dels adults? Els entorns pels quals passem diàriament, ens faciliten la relació o afavoreixen la individualització?

La Carta de ciutats educadores de l’AICE, revisada el 2020, defensa el dret a una Ciutat inclusiva, diversa, oberta al diàleg intergeneracional, “que té com a finalitat la construcció de comunitat i d’una ciutadania lliure, responsable i solidària, capaç de conviure en la diferència, de solucionar pacíficament els seus conflictes i de treballar pel “bé comú””. Està clar que les Ciutats Educadores només tenen un camí: la relació.

L’espai no és innocu, tampoc la nostra mirada. Cal generar coneixement i accions que ens facilitin la creació de ciutats no en les que viure, sinó que permetin ser viscudes.

Per SILVIA PENON, responsable de la Unitat d’Educació Relacional.