CONVERSES QUE ACOMPANYEN

A moltes converses que tinc constato una sensació de poca energia i empenta per a fer les coses, els projectes o sostenir les circumstàncies o relacions. Encara que es percep cert progrés, no està sent fàcil: portem una motxilla de vivències de major o menor intensitat, algunes molt dures, i això ens està pesant.

Sembla, que a més, també hi ha dificultats o desgana per a celebrar el que sí funciona o flueix. A aquest estat ens estem referim últimament amb termes com a apatia, llanguiment o, més recentment, fatiga pandèmica.

És estrany. Quan parlo amb les meves amigues percebo desig per avançar, però també vulnerabilitat. Hi ha sensació d’en sortint-nos d’una situació complicada i, alhora, malestar. A vegades és falta de plenitud, de perspectiva, sensació d’inseguretat o de desassossec a l’hora de decidir.

En aquestes converses m’adono que no volem tant una resposta o solució al que ens passa, sinó més aviat compartir-ho. Sembla, que en aquesta necessitat de ser escoltades i acompanyades és com si la pandèmia ens hagués deixat una insuficiència relacional que necessitem pal·liar amb converses que ens acompanyin a actuar.

La importància de contrastar

Jo mateixa tracto de tenir converses per a reiniciar-me o recarregar-me. Necessito aquests moments per a ordenar i regenerar-me, per a afrontar el que m’ocorre i recordar el sentit i propòsit del que sento i faig.

Per a entendre el que em passa o donar sentit al que faig, a vegades necessito recolzar-me en converses amb persones significatives per a mi, persones admirades, estimades, en les quals diposito la meva confiança i on es genera una situació en la qual em sento segura d’exposar les meves dificultats i dilemes vitals. Són persones amb les quals tinc un vincle, de molt diferent ordre i origen, però autoritzat i confirmat.

Aquestes persones coneixen parts de mi, de la meva història i valors, que permeten obrir-me i parlar del que m’afligeix i, gràcies a això, sembla que ens tornem a conèixer; em sento re-coneguda. Al final, més que un consell o una recepta, la interacció amb elles m’ofereix un criteri per a manejar-me amb el que em passa.

El que més em connecta d’aquestes converses és que el que es diu no es jutja no classifica, no s’empaqueta ni s’etiqueta. Per contra, s’acull amb una certa calidesa, amb acceptació, com si d’allà pogués sortir alguna oportunitat d’acció. Em sol passar allò de «i ara que t’ho explico m’adono que…».

A vegades, quan explico el que em preocupa, crec ser l’única persona que està passant per una cosa així. Sorprenentment, no trigo a adonar-me que la meva situació, la meva història singular, es converteix en una tercera convidada. Per molt particular i única que jo la considerava, veig com pertany a una esfera humanament compartida, formant part de la necessitat de benestar i del voler evitar el patiment.

Llavors, en aquestes converses que acompanyen, entenc que el que em molesta o preocupa, per sobre de tot, la font de la meva preocupació i estrès no està tant en les persones o les situacions,  si no en la relació que jo mateixa estableixo amb les situacions o persones i el que finalment faig o no faig amb això.

Acompanyar per a l’acció

Hi ha hagut moments en els quals he tractat de resoldre les dificultats de la vida pensant molt en elles, dedicant-li hores i hores de pensament. Tenia la idea que podria canviar o avançar en un tema pensant molt i molt en això. Però, de la mateixa manera que pensar molt a córrer no et prepara per a una marató, pensar molt en el que t’angoixa i t’estressa no et prepara per a afrontar-lo.

Per sort, compto amb persones pròximes que m’ofereixen un acompanyament relacional personalitzat, em fan renovar la meva responsabilitat sobre el que sento mitjançant converses que ordenen i dignifiquen la meva experiència i la meva història vital. Aquestes converses m’acompanyen i em conviden a buscar opcions i possibilitats, a treballar des dels recursos que ja tinc.

Poder orientar-se cap a l’acció obre catàlegs de possibilitats davant nosaltres. En aquest sentit és important considerar dues coses: la manera en què actuem canvia la manera en què sentim, i l’evolució requereix diferència i acció compromesa, requereix fer-se càrrec.

«Procurem ser més  pares del nostre futur que fills del nostre passat»

Miguel de Unamuno

L’acompanyament facilita l’acció. A vegades no es té a qui acudir, o les persones en les quals ens recolzem no poden ajudar-nos de manera professional o són part del que ens passa. Llavors, és necessari comptar amb un acompanyament professional per a prendre consciència i actuar sobre allò que no t’està ajudant o et dificulta afrontar el moment que travesses.

Pots necessitar reorientació o reequilibri en les teves relacions amb companys o família, o enfrontar a un equip desmotivat, o prendre decisions importants… actualment són moments d’esgotament i molt incerts, no ens enganyem, no està sent fàcil. Pots considerar la idea de si per a tu ara és un bon moment per a deixar-te acompanyar.

(Text revisat per Daniela Rojas, Susana de los Reyes i Esther Trujillo. Gràcies!)

Més detalls de l’ ACOMPANYAMENT RELACIONAL PERSONALITZAT.