La Intel·ligència Artificial (IA) es a les nostres vides i complementa la intel.ligència natural que els humans hem anat creant cooperant.
Aquesta evolució tecnològica ens convida a reflexionar sobre el significat de la nostra evolució i el valor de la presencia.
La IA ha diluit l’exclusivitat de la informació. Podem aprendre, investigar i generar idees sense límits geogràfics. La IA domina tasques repetitives i algorítmiques que la fa incomparable per comparar i ordenar el coneixemnet acumulat per la humanitat.
Però hi a un aspecte que la IA no pot replicar: la compassió humana. La capacitat d’identificar el patiment o la dificultat d’altres persones i respondre-hi amb una voluntat genuïna d’ajudar, alleujar o acompanyar amb la intenció de contribuir positivament al benestar de l’altra persona.
La compassió és un motor essencial per a la construcció de relacions profundes, la cohesió social i la creació d’entorns on tothom se senti cuidat i respectat. És un recordatori de la nostra interdependència com a éssers humans.
A diferència dels éssers humans, la IA no experimenta errors involuntaris ni lapsus emocionals, perquè li manca un inconscient i una consciència. Mentre que el cervell humà combina experiències, emocions i intuïcions, la IA processa dades segons algoritmes predefinits. Aquesta manca de complexitat emocional la fa extraordinària per analitzar informació amb precisió, però alhora la desconnecta de l’essència mateixa de la humanitat: la capacitat de sentir, equivocar-nos i aprendre dels nostres errors de manera genuïna. Reconèixer aquesta diferència ens permet apreciar el valor únic de la nostra imperfecció com a font de evolución.
La identitat humana es construeix a través de la interacció amb els altres. Tradicionalment, aquesta interacció és donava en entorns físics, però avui molts dels nostres “pars” són virtuals. Les xarxes socials, les comunitats en línia i els entorns digitals han esdevingut espais de connexió. Es necessari discernir entre relacions significatives i conexions.
L’aïllament i la individualització tecnológica es un risc real. El seu antídot està al nostre abast: les activitats comunitàries, les trobades cara a cara i la construcció d’espais col·lectius on sentir-nos connectats. En aquesta realitat híbrida, hem d’aprendre a combinar el millor de la tecnologia amb la presencia corporal, amb el contacte físic, les abraçades i la convivència que ens proporcionen una sensació de seguretat i pertinença que cap dispositiu reemplaça.
El futur no només depèn de com evoluciona la IA, sinó de com decidim evolucionar nosaltres mateixos amb compassió i lapsus.
Per JOAN QUINTANA, director de l’Institut Relacional.
