El control de la pandèmia ha provocat el retorn a la «vida normal». Després de dos anys, milions de persones deixen les seves llars i tornen a la seva rutina anterior, amb horaris i llocs fixos en oficines que, moltes vegades, estan molt allunyades del seu lloc de residència. En aquest context, sorgeixen moltes inquietuds. Què passa si no vull tornar a la manera prepandèmica? I si, per contra, m’obliguen a romandre a la meva casa i no tinc les condicions per fer les jornades laborals? Qui decideix com seguir endavant? Aquest és un dels temes que l’advocada i mediadora Teresa Clemente ha hagut d’afrontar en els últims mesos. Des de la seva experiència en les relacions laborals i l’acompanyament a diversos sindicats de treballadors a Catalunya, mira amb molta compte aquesta realitat que, en plena etapa de transició, està generant discrepàncies entre treballadors i ocupadors.
«La discrepància cal entendre-la com la visió de diferents persones que tenen vivències diferents, que veuen la realitat de diferent forma i que no és qüestió qui té raó o no perquè no hi ha UNA raó», explica.
«La discrepància no és conflicte, però si la discrepància no s’entén perquè a mi no m’atenen perquè tinc una visió diferent, el que faré és confrontar-me a partir d’aquest moment amb aquelles persones que no em reconeixen». Així, el rol de la Mediació Relacional es fa imprescindible per a alleujar les tensions, en facilitar acords des de les relacions i el reconeixement.
[R]evolució Relacional és conduït per Joan Quintana, director de l’Institut Relacional, i pots trobar-lo en Spotify. Escolta aquest episodi aquí:
Comunicació i projectes socials | Comunicación y proyectos sociales.